Calfred (1984)

Something changed in the music that trickled from the telescreen. A cracked and jeering note, a yellow note, came into it. And then -- perhaps it was not happening, perhaps it was only a memory taking on the semblance of sound -- a voice was singing:

'Under the spreading chestnut tree
I sold you and you sold me'

The tears welled up in his eyes. A passing waiter noticed that his glass was empty and came back with the gin bottle. He took up his glass and sniffed at it. The stuff grew not less but more horrible with every mouthful he drank. But it had become the element he swam in. It was his life, his death, and his resurrection. It was gin that sank him into stupor every night, and gin that revived him every morning.

El otro yo - Mario Benedetti

Se trataba de un muchacho corriente: en los pantalones se le formaban rodilleras, leía historietas, hacía ruido cuando comía, se metía los dedos a la naríz, roncaba en la siesta, se llamaba Armando Corriente en todo menos en una cosa: tenía Otro Yo.
El Otro Yo usaba cierta poesía en la mirada, se enamoraba de las actrices, mentía cautelosamente , se emocionaba en los atardeceres. Al muchacho le preocupaba mucho su Otro Yo y le hacía sentirse imcómodo frente a sus amigos. Por otra parte el Otro Yo era melancólico, y debido a ello, Armando no podía ser tan vulgar como era su deseo.
Una tarde Armando llegó cansado del trabajo, se quitó los zapatos, movió lentamente los dedos de los pies y encendió la radio. En la radio estaba Mozart, pero el muchacho se durmió. Cuando despertó el Otro Yo lloraba con desconsuelo. En el primer momento, el muchacho no supo que hacer, pero después se rehizo e insultó concienzudamente al Otro Yo. Este no dijo nada, pero a la mañama siguiente se habia suicidado.
Al principio la muerte del Otro Yo fue un rudo golpe para el pobre Armando, pero enseguida pensó que ahora sí podría ser enteramente vulgar. Ese pensamiento lo reconfortó.
Sólo llevaba cinco días de luto, cuando salió a la calle con el propósito de lucir su nueva y completa vulgaridad. Desde lejos vio que se acercaban sus amigos. Eso le lleno de felicidad e inmediatamente estalló en risotadas.
Sin embargo, cuando pasaron junto a él, ellos no notaron su presencia. Para peor de males, el muchacho alcanzó a escuchar que comentaban: «Pobre Armando. Y pensar que parecía tan fuerte y saludable».
El muchacho no tuvo más remedio que dejar de reír y, al mismo tiempo, sintió a la altura del esternón un ahogo que se parecía bastante a la nostalgia. Pero no pudo sentir auténtica melancolía, porque toda la melancolía se la había llevado el Otro Yo.

Time is running out...

12 years later...

I avui em miro. Ingènua, per atrevir-me a creure que no existien els dosos d’abril, que no passaven pels cossos de les persones, i que si, en una estrebada de sentits poguessin palpar-se no me’ls empassaria a cullerades petites. Ingènua…altre cop. A palpentes…sense que hi hagi foscor dins, només per mi, sé que jugo a no jugar amb els retrats, els guardo, i els netejo fins on em permeten els meus ulls, abans de tancar-se. Després, continua l’obra, en un descontrol buscat, acolorit i sense temps. Ho necessito per dormir. Desploma’t!…em sento perdre’m…com si m’anés dividint en l’espai i omplís mil racons, als que no goso entreveure’m de dies, per no falsejar la rutina…

"Larissa, obre"

Com una nena petita que em mira quan no es vol llevar i em demana tot fent mandres uns minuts més…criatura, em sacseges per dins amb teva innocència, em bellugues móns que encara no t’has inventat, i em perds, de dia. Trenques imatges amb aquella delicadesa que ni tan sols conec, però que m’espanta, que em torna fràgil…i em fa delirar alhora, com a tu t’agradava. Aleshores, crido, perquè tu no camines, tu enfonses els dits enmig de qualsevol substància per provar-ne la consistència…setciències disfressada de record, que t’apareixes de mes en mes provocant sobresalts…i amagues el cap després, si després, sempre després. I un altre després continues, i et fas l’avergonyida per no haver demanat permís. I entres, i surts i voleies, i voleiem juntes, unes hores, uns dies, uns móns…uns records?

Que en tenim prou?i jo cedeixo. Espurneges…què t’has quedat adormida? M’agradaria acariciar-te mentre respires, però aquest cop no puc (i espero que em perdonis)

Dadà - Pinzells

S’haurien de fer estudis sobre la freqüència del parpelleig. Parpellegem i esborrem a correcuita. Curs intensiu de Flash-forward i Flash-back.
Una pinzellada del que després serà tot un dejà vu continu.

Tacte

És el que més s’hi assembla, tot i que no podia deixar d’emmirallar-se en aquell vidre d’imperfeccions ben tallades. N’estava segura, era el mareig d’anys de prendre’s les corbes a poc a poc, d’haver de demanar explicacions quan pujava al seu cotxe, de sentir-s’hi com a casa només perquè li havien explicat que aquesta sensació es vivia així. I ara, enganxava la seva ma i l’apretava tant fort com havia après. Sense saber-ne. Com havia llegit als llibres, com s’havia promès que ho faria. Però això, ja no tenia cap sentit. El seu tacte prenia una estranyesa que no havia previst abans, que no havia escoltat en les lliçons teòriques. I es sorprenia enganxant-s’hi els dits mentre pensava si el nou palpar, el que no coneixia, eren tan sols unes mans que havien rebut una educació postissa i si era ella mateixa que l’havia atrapat a l’aire per pintar-se una màscara.

Ahir vaig descobrir les claus del simulacre. Algú em robava poc a poc i jo no podia dir res. Al marge de tot, vaig aconseguir percebre el seu perfum i la seva petjada cada vegada més apagada pel temps.
No el vaig voler escoltar per última vegada perquè sabia que tot plegat em faria massa mal i que ja no era a temps de cosir la meva innocència. Era com una ploma que sempre queia més amunt que jo, un reflex de llàgrimes de mercuri a la seva pell. Acostumava a somiar abans d’anar a dormir, quan encara era una nena. Escrivia cartes i les cremava perquè no les llegís ningú. Mirava el rellotge encongida i no parava de córrer buscant una resposta a totes les seves accions i als seus neguits. Suposo que extrapolava i decidia que l’ajudava a morir a poc a poc i a viure cada instant, perquè arriba un moment en que el moment deixa d’existir. I m’humiliava amb els seu gest tant precís i alhora confús. Tant dolç que m’adormia, tant dolç que em cremava la gola. El seu aroma en canvi no m’hauria dit mai res, però aquell gust de melmelada de llimona -si, de llimona també- em produïa un plaer indescriptible.
Ara, parlant de tu a tu, em convenço de que l'enganyo i reconec aquella combinació tant irritablement magnífica com un producte de les meves circumstàncies.

Trenes de l'últim segon - 2004

Es va despertar un altre matí d’hivern. Encara quedaven gotes d’aigua al vidre de la finestra. Al obrir els ulls es va veure encara esperant impacient. Tenia por de començar un nou dia. L’aterrava la idea d’enfrontar-se amb tot allò que fins el dia abans havia estat quotidià. No era ni tant sols capaç de discernir amb precisió cada fet. No podia, se l’hi omplien els ulls de llàgrimes. Tot plegat havia estat la seva pel·lícula de tardor. Un film d’aquells que no s’esperen i et colpeixen molt endins. Quan la història va començar el cinema estava ple. Les rialles de la gent i els xiscles nerviosos van impedir que pogués anticipar-se en la magnitud de l’obra. Estava davant de la pantalla seguint tot un ritual i ella, embaladida pel regust de les crispetes de sucre, creia que si li venia de gust podria canviar d’imatge en qualsevol moment.

Desembre 2003

I el més important de la seva vida eren akelles paraules dites a l'orella k l'ajudaven a relliscar d'aquest món sense k ningú se n'adonés. De moment, no sabia si dissimular o mantenir-se amb akella impaciència atrevida i desagradable davant dels fets. Seguia fumant tot i k el metge li tenia prohibit. No sabia si matar-lo o donar-li una d'aquelles oportunitats k ella mai havia tingut de veritat. Sovint, parlant per telèfon amb ella sentia k tornaven a ballar un altre kop km akella nit. Eren allà i fugien. Enmig de la gent i passant desapercebudes davant de la multitud, elles van komençar seva història d’amor. Fugaç? i alhora eterna. Eterna durant akells mesos, eterna ara per sempre.
Ja no recordava la seva veu ni la seva manera de riure però sabia k continuava enamorada del seu record konfús, de les seves pupil.les somiadores i de les seves llàgrimes. Tot allò semblava tant irreal k li treia l'aire a poc a poc, com a una espelma a la qual se li va apagant el ble o com kuan serveix per bufar desitjos daniversari de cop. Passava pàgines i més pàgines i el seu estat de nervis seguia mofant-se d’ella. Era egocèntrica, en part. Rumiava com desfer-se d'aquella vida k ara era també seva i no trobava cap resposta k l’ajudés tan sols a embriagar la seva ment perduda. Enlluernada per la l’abús de realitat va decidir continuar creant nits sense dormir. Deixaria créixer -de la mà- l’utopia la incoherència, i en faria jardins.