Era aleatori, posava les cartes on tenia ganes, d’acord amb les seves lleis, les que s’havia construït cada instant que necessitava definir-se. Un tres de rombs ja no combinaria amb el vuit de trèvol que hauria posat després si el tres no hagués passat per les seves mans. I desfà la taula. No podia deixar de pensar en el cost d’oportunitat que li pesava. El portava a l’esquena com qui porta una càrrega feixuga, com un premi al valor sense valor. I tornava a repartir. I a entones, es sentia culpable per obligar-se a construir amb ciment, a tapiar, i d’altres, s’enfonsava pensant en que un matí de vent, les parets de casa seva podrien marxar volant. No entenia la dèria constant de possessió, d’ubiqüitat respecte tot, la dèria que la feria, la dèria que la impulsava a construir. De les ratlles mil matisos, mil contorns, mil sensacions i de les sensacions móns massa grans per encaixonar, per fer de paper-cartró. Em cau una llàgrima quan penso en la textura del paper-cartró. El paper-cartró, quan es mulla, cau fos a terra i és incapaç de recuperar-se. Es descomposa i queda embassat, però no es dissol amb res, perquè ja ha canviat d’estat massa cops i la seva textura ha perdut elasticitat, i no sap agafar-se enlloc més. El paper-cartró somia, perquè li han explicat que somiar és un verb alliberador. Que quan somies, els anys marxen, però que el soroll de llaunes darrere teu persisteix, perquè les hipoteques no les pot rebatre ningú – i el paper-cartró ja s’ha acostumat a carregar-la també-. I ara, des de terra, les cartes, ja voleien massa lluny, la taula, queda massa enllà i els terminis són un entreteniment perfecte.
