L'últim conte de fades

Després de rebre una empenta, d’aquelles que em pensava que ja no existien, me’n recordo tot allò que em fa pensar en la mateixa sensació. Me’n recordo del meu jardí d’estiu,de les branques que servien per aixoplugar en comptes de fer ombra i de la quotidianitat embolcallada del saber estar pacient. Me’n recordo fins i tot de records que no tinc. Els construeixo en la mesura que m’ho permet el meu cor o la meva raó, per no fer-me mal o per no embogir d’il·lusions caducades. M’imagino una casa amb llar de foc i mantes al sofà, i m’imagino a mi, fent el ronso per anar a dormir, davant d’algú qui em permetés fer-lo. M’imagino esborrant trajectes de consciència, m’imagino amb una consciència desproveïda de records excepcionals. M’imagino un passat lleuger, com de caminar sobre núvols i no sobre asfalt, m’imagino no tenint aquesta sensació de l’asfalt, ni de la seva olor. Però també m’hi deixo d’imaginar i penso, com aquesta tarda, en com ha canviat la seva textura, en com, a embranzides de cop de cap, que ja no tant de cor, també ha canviat la forma, en com, pot continuar canviant i en com es pot construir sense haver tingut mai un model de referència on clavar-hi ciments.

color fundido bajo sus párpados

Agache los párpados de su mirada y funda el color.
Fúndalo tanto como para caber dentro, como para hacer que no lo note si quiera.
Funda los cambios en tan sólo un pellizco y despiérteme en el segundo preciso en que su universo y el mío se hayan cruzado.
Tan sólo soy un pedacito de algo, en lo que vos me convierte. No tengo órbita si no la comparto, no tengo vida sino la aprieto.
Porque yo, como vos, soy como lo que no nos sabemos explicar. Y es que, si no existen ustedes, si nada, sino sienten pellizcos, se derrumba el síndrome de Estocolmo permanente – permítamelo, fundida bajo sus párpados. Y es que no se olvida un pellizco en cada esquina por la que el mundo se asoma. Y si no se asoma usted, no existe mundo. Me gustaría que siguiera con los párpados agachados, como medio dormido, como si cada célula de su ser estuviera esperando… Y por tan sólo durante un poquito de tiempo, prométame usted no los abrirá jamás, porque entonces yo ya no sabría que hacer. Agárreme las manos con la punta de sus dedos y luego apriete sus manos entre las mías, como a la vida. Y con los ojos aún cerrados, imagínese conmigo el color del pellizco. Espero que, pasado el rato, usted se quede, vagabundeando por las calles que le contaba antes… en las que tan sólo soy el color fundido bajo sus párpados.

La Morena i jo

la nena dels meus ulls

Em sembla que me l'estimo tant perquè mai havia
estat conscient d'estar a prop d'algú tan
petit i tan gran alhora.

Si pogués, l'aniria a buscar ara mateix.

"Castillos de cartón para la vida moderna"

Punt de trobada per continuar el viatge. Mentre algú se’ls mira, en un altre punt -de retrobada-. Hum...quina equidistància, quina distància. D’un extrem a l’altre, per retornar a l''inici per inèrcia?


("ni tres es un número perfecto, ni cuatro un número par..."a bona hora me''l vaig llegir ¬¬'')

Tinc una amiga que quan veu passar un avió també pensa desitjos – com si d’un estel es tractés. “Per si de cas”, diu ella, mentre demana que ningú li digui res perquè sinó no es pot concentrar.

Se’m fa estrany haver de triar desitjos avui. Així que demano “per si de cas” que no en passi cap d’avió. - per si de cas tingués intenció d’aterrar d’hora-.

la benplantada

- una flor també fa estiu-

A crits d’inconnexions,
de paraules desarmades,
ja de cor.
Sense, sense paraules,
Sense més.

Il·lús – per la primera pupil·la -

Entra un raig de llum,
de revetlla sense vetlla.

La seva rigidesa et congela (tot i ser llum), et traspassa i et glaça per voler forçar la falta de costum. Després, es disparen les revolucions per un cop d’aire provocat i salta tot el que a tu et semblen quilòmetres enllà, per inèrcia, perquè en voltes de sostres i els hi poses distàncies. Enllà, t’hi has entaforat mons que et serveixen per despertar-los de xafogor..i tornar-los a tapar, posant-hi caducitat de nou. M’entristeix . M’ho han explicat molt ràpid, però… (és veu que és ara quan els móns serveixen)…shittttttt. Ignores les històries perquè continuïn confabulant entre corbes – tu giravoltes, et mareges- , i t’espantes des que ho sents, fins que ho sents, mentre tornes a moure els dits nerviós.

“A tot lo viscut”

Era aleatori, posava les cartes on tenia ganes, d’acord amb les seves lleis, les que s’havia construït cada instant que necessitava definir-se. Un tres de rombs ja no combinaria amb el vuit de trèvol que hauria posat després si el tres no hagués passat per les seves mans. I desfà la taula. No podia deixar de pensar en el cost d’oportunitat que li pesava. El portava a l’esquena com qui porta una càrrega feixuga, com un premi al valor sense valor. I tornava a repartir. I a entones, es sentia culpable per obligar-se a construir amb ciment, a tapiar, i d’altres, s’enfonsava pensant en que un matí de vent, les parets de casa seva podrien marxar volant. No entenia la dèria constant de possessió, d’ubiqüitat respecte tot, la dèria que la feria, la dèria que la impulsava a construir. De les ratlles mil matisos, mil contorns, mil sensacions i de les sensacions móns massa grans per encaixonar, per fer de paper-cartró. Em cau una llàgrima quan penso en la textura del paper-cartró. El paper-cartró, quan es mulla, cau fos a terra i és incapaç de recuperar-se. Es descomposa i queda embassat, però no es dissol amb res, perquè ja ha canviat d’estat massa cops i la seva textura ha perdut elasticitat, i no sap agafar-se enlloc més. El paper-cartró somia, perquè li han explicat que somiar és un verb alliberador. Que quan somies, els anys marxen, però que el soroll de llaunes darrere teu persisteix, perquè les hipoteques no les pot rebatre ningú – i el paper-cartró ja s’ha acostumat a carregar-la també-. I ara, des de terra, les cartes, ja voleien massa lluny, la taula, queda massa enllà i els terminis són un entreteniment perfecte.